La Natàlia és una nena de dotze anys, morena amb els ulls verds i la cara pigada.
Un dia a la Natàlia li va arribar una carta escrita per la seva mare, cosa impossible perquè la seva mare feia anys que era desapareguda. La Natàlia va pensar-se que es tractava d’alguna persona que li volia gastar una broma. Tot hi així la va llegir. La carta deia el seguent:
Estimada Natàlia, sóc jo la teva mare, sé que em trobes a faltar, però no puc tornar, no és que jo no vulgui, jo també voldria venir i estar amb tu, però no puc, això és el que em va passar: un dia venia de treballar, i anava a peu cap a casa. De sobte vaig veure una casa molt maca però vella, amb una torre molt alta, ja saps el que m’agrada explorar, així que hi vaig entrar. Vaig mirar tota la casa de dalt a baix, només em faltava la torre, per explorar. Em feia una mica de por perquè les escales semblaven inestables, però hi vaig decidir pujar. Vaig començar a pujar les escales de cargol, al cap d’uns segons es va obrir un llu no em vaig espantar i vaig seguir pujant escales. Al cap de cinc minuts encara no havia arribat dalt, vaig pensar que un altre dia amb més temps, hi tornaria. I així ho vaig fer, vaig començar a baixar les escales, i vaig baixar, i baixar, i baixar. Feia uns deu minuts que baixava i encara no havia trobat el final. Vaig arribar a la conclusió que el final estava camuflat per algún lloc de l’escala, així que vaig començar a tocar les parets i el sostre però tampoc no vaig trobar la sortida. Vaig estar tres dies, anant amunt i avall com una boja; i vaig tardar tres dies en comprendre que no hi havia final.
La teva mare
La Natàlia encara estava trista i desolada per la desaparició de la seva mare. Però al rebre aquella carta es va fer la idea que la seva mare va fer tot el possible per tornar-la a veure.
Des d’aquell dia la Natàlia ha sigut una nena forta, valenta i decidida. Potser aquella carta no l’ havia escrit la seva mare, però, no és important qui escriu la carta, sinó el que conté.
