Ha pasat hores davant la
pantalla
fet descobertes d'adreces i
noms,
ha omplert de
lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairabé ni sap
com.
Ara es passeja, al caient de la
tarda,
sota la dolça
claror de ponent
que d'una
tendra lluïssor rosada
cobreix les formes,
amorosament.
Ha trepitjat
un tou de fulles seques,
les que diuen adéu a la
tardor
amb veu callada,
mai oïda
entre les ratlles
de l'ordinador.
La
xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant , com
violins,
li produeix com
una esgarrifança,
com si
l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques
altes
llueix les branques
d'un mandariner
que penja
els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el
carrer.
La font que raja
al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire
encantat.
És l'hora que
els coloms hi van a beure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al
banc de pedra,
i clou els
ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla
interna,
on mai cap
"virus" no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la
calma
...i la font que no
para de rajar...
Joana Raspall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada